LLUIS PUIG

 
 


 

QUIN GUST QUE DÓNA PODER ARRIBAR A LA GENT I EXPLICAR-LI  LA  IMPORTÀNCIA DE LA FISIOTERÀPIA…..

 

El pas dels anys i les diferents vivències que un té, fan que arribis a la conclusió que en aquesta vida, cal marcar-te reptes.

De fet, quan naixem els reptes se’ls marquen els nostres pares. Volen educar-nos en les millors condicions possibles, desitgen transmetre’ns uns valors, que han de ser els nostres pilars per anar progressant adequadament el dia de demà.

Quan comencem a tenir ús de raó anem progressant assaig / error, i ells ens van guiant. Sovint no els hi fem massa cas i és quan anem rebent alguna que altre clatellada, fet que ens fa recapacitar i creure que potser tenien raó, però equivocar-se també forma part del joc.

Personalment hem considero un privilegiat, donat que vaig tenir la possibilitat des de ben petit de fer el que m’agradava: estudiar i fer esport.

Amb 17 anys vaig entrar com intern al Centre d’alt Rendiment Esportiu, fet que va condicionar la meva infància, del qual no me’n penedeixo pas ben gens. Recordo el consell dels meus pares, com si fos ara: “Lluís, no deixis de banda els estudis”

Així ho vaig fer, donat que tenia clar que no em podria guanyar la vida amb l’esport, no era el “Messi”, ni el “Puyol”, ni el “Rafa Nadal”. Allà vaig aprendre una disciplina i una manera de fer. I van contribuir forces professionals en la meva progressió, però en voldria destacar un, el psicòleg Pep Marí. El qual té l’art de fer-te veure les coses difícils, fàcils. Em va ensenyar “trucs” que encara faig servir en l’actualitat, que tot i que eren per millorar en l’àmbit esportiu, són fàcilment extrapolables a la vida quotidiana.

Quan va arribar el moment d’entrar a la Universitat i vaig aconseguir cursar els estudis de fisioteràpia, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Sabia que tard o d’hora acabaria exercint com a Fisioterapeuta, una bonica professió on les hi hagi, que ajuda a guarir les persones, a més tractes amb gent molt diversa i que tots t’aporten alguna cosa, t’enriqueixen d’alguna manera. L’etapa universitària combinada amb l’esport d’alt nivell va ser dura, perquè us haig d’enganyar, però això també fa que valoris més el que tens.

Un cop ja ets fisioterapeuta i a sobre inquiet, fa que passis per moltes etapes. I que cada poc temps et vagis plantejant nous reptes que creus que t’ajudaran a millorar i progressar. I malgrat la meva joventut, 38 anys, tinc la fortuna d’haver passat per molts llocs de treball ben diversos: Mútues, Centres, Gimnasos i Centres Esportius, Associacions, Equips Esportius, Hospitals, Universitats,... i tots m’han aportat quelcom. I em quedo evidentment amb les coses positives, les negatives les esborro, tant sols les tinc en la memòria per properes situacions similars, per no caure en els mateixos paranys.

 

Actualment crec que estic començant a recollir els fruits sembrats durant aquests darrers anys. Com diu la meva mare: “ Sóc una persona que visc el present, sense oblidar el passat i sent molt optimista pensant en infinitat de progressos pel futur”


http://lluispuig-fisioinquiet.blogspot.com/

RESTA DE LLIBRES PUBLICATS



 

“La Fisioteràpia em dóna Joc”